Teresa Gil de Vidaure va ser una aristòcrata d’origen navarrès (1235-1288) vinculada a Flix d’una manera curiosa. Al voltant de 1255, va iniciar una relació amb el rei Jaume I, un monarca que ha transcendit en la història popular, i sobretot en l’imaginari col·lectiu, per la seva agitada vida amorosa.

La historiografia tradicional ha considerat Teresa Gil de Vidaure com una més de les nombroses amants que va tenir Jaume I el Conqueridor, una sèrie de dones que, per altra banda, s’han acostumat a valorar només com a subjectes passius únicament rellevants pel seu vincle amb el monarca.

Fragment d’una pintura medieval

Els nous corrents que incorporen la perspectiva de gènere a la lectura de la història, però, ens permeten fer una revisió d’aquestes interpretacions més clàssiques per enriquir la visió que tenim del passat i donar visibilitat al paper de les dones al llarg dels segles.

Els discursos que jerarquitzen els gèneres i donen poder als homes estan formulats ja al primer mil·lenni abans de Crist, i és sobre aquestes premisses que es construeix la civilització cristiana i la musulmana (Fernández, 2010). Així doncs, no és estrany que la figura de les dones en el discurs històric s’hagi considerat en un segon pla, arribant fins als nostres dies, en què encara és habitual que l’experiència dels personatges femenins no formi part de la memòria històrica.

Pel que fa a Teresa Gil de Vidaure, podem aprofundir en la seva persona reexaminant diverses qüestions des d’una perspectiva més amplia. En primer lloc, és important revisar el seu estatus en relació amb el rei Jaume I. A les dones que van tenir un vincle (més o menys formal) amb aquest rei sovint se les ha etiquetat genèricament com a “amants”, amb la connotació que aquesta paraula arrossega i, encara més, si l’atribuïm a les dones (porten a pensar en adulteri, promiscuïtat…).

Tot i així, si aprofundim en les relacions socials a l’època medieval, trobem que aquest tipus de convivència fora del matrimoni no era un fet aïllat i fins i tot va arribar a tenir un cert reconeixement jurídic: el concubinat o amistançament es considerava una forma d’unió de dignitat inferior al matrimoni, però en contenia els mateixos elements essencials (Varela, 2011). Així doncs, quan després de la mort de la seva segona muller, Jaume I fa una promesa de casament a Teresa Gil de Vidaure, es considera que hi ha un autèntic lligam matrimonial que fins i tot és reconegut pel Papa.

Tal com apunta Varela (2017), a diferència del que podem pensar pels estereotips que s’han anat reproduint històricament, les amistançades de què s’ha pogut trobar informació es descriuen, en general, com “dones fortes, bones organitzadores i administradores, belles i de forta personalitat (…) Sabien que podien fer sentir la seva opinió a la cort i que aquesta comptava força en les decisions que s’hi prenien i que el rei prenia. I amb aquesta consciència, fan que la seva opinió, els seus desigs, els seus gustos es tinguin en compte”.

Segons les fonts, Teresa Gil de Vidaure va ser una dona de gran personalitat, així com bona administradora i organitzadora. Tant és així que després de la promesa de matrimoni, Jaume I va iniciar una sèrie de donacions a Teresa entre les quals es trobava la del Castell de Flix i els seus termes, que data del 18 d’agost de 1257. Ella, però, els ven al cavaller Arnau del Bosch pocs anys després, al 1262, essent propietària de la baronia de Flix i la Palma durant gairebé cinc anys. És per aquest motiu, doncs, que des de l’any 2010 a Flix trobem un carrer que porta el nom de Teresa Gil de Vidaure: l’Ajuntament de l’època va batejar així el carreró situat entre el carrer de les Tendes i el Caporal Rius en honor a la dama navarresa.

Moltes de les amistançades de Jaume I van aprofitar la seva posició privilegiada a la cort per dur a terme els seus projectes, patrocinar obres artístiques o fundar noves ordres religioses, com és el cas de Teresa Gil de Vidaure. Després d’una dècada de matrimoni, el rei, captivat per una altra dona, se separa de Teresa al·legant que havia emmalaltit de lepra, un argument no gaire ben rebut per les institucions eclesiàstiques. Tot i així, cap al 1265 se separaren definitivament i Jaume I inicia una nova relació amb Berenguela Alfonso.

Per la seva banda, Teresa funda el monestir cistercenc de Santa Maria de Gratia Dei sobre part de les seves terres al nord de València, a l’anomenat pla de la Saïdia, amb monges de clausura del Monestir de Santa Maria de Vallbona, i allí es refugià durant dos dècades, fins a la seva mort al 1288. Fou enterrada a la mateixa abadia, on va començar una altra història fascinant protagonitzada per les restes de la dama navarresa.

Retrat de Teresa Gil de Vidaure amb l’hàbit cistercenc

El viatge de les restes incorruptes de Teresa Gil de Vidaure

Després de la seva mort, a Teresa Gil de Vidaure se li van atribuir alguns successos miraculosos i, en la tradició cistercenca, se la va considerar beata i la “Santa Reina” fundadora de l’ordre. José Rico de Estasén, en un article publicat l’abril de 1936 a la revista madrilenya Mundo Gráfico, relata el retrobament miraculós del cos incorrupte de la santa:

En 1517, las aguas del Turia, por la violencia de un terrible desbordamiento, inundaron el campo de la Zaidía, hasta el punto de que las monjas se vieron en la necesidad de tener que abandonar el Monasterio. Al reintegrarse a él, pasado el peligro, vieron con estupor que la violencia de las aguas había destrozado el pavimento de la Iglesia, dejando al descubierto el cadáver de la reina, que se conservaba incorrupto, resplandeciéndole en el semblante la gran belleza que tuvo en vida.

Després d’aquell prodigiós descobriment, les religioses del monestir van decidir enterrar-la en un nou sepulcre de marbre, una sepultura que consideraren més adient donades les circumstàncies. L’any 1665 el cos es va tornar a extreure per complir el vot que havia fet una abadessa a punt de morir, i novament es va constatar que seguia incorrupte. En aquell moment es va vestir amb el nou hàbit cistercenc i es va traslladar a un sepulcre de fusta i vellut amb un costat de vidre que permetia als fidels veure-la a través de les reixes de clausura.

Cadàver momificat de Teresa Gil de Vidaure. La imatge correspon al reportatge de José Rico Estasén (abril de 1936)

Les restes de Teresa Gil de Vidaure, però, encara no havien trobat el lloc de repòs definitiu. A partir del segle XIX van començar a patir els estralls ocasionats per diferents conflictes bèl·lics i polítics, on destaquen dos moments clau en què els feligresos i les religioses del convent multiplicaren els seus esforços per salvaguardar el cos de la beata.

El primer succeeix al 1810, durant la Guerra del Francès, quan la Junta de Defensa de la Ciutat de València ordenà la demolició total del convent. Tot l’arxiu i els objectes de valor es van posar en lloc segur, però no va ser fins al 1879, seixanta-cinc anys després del conflicte, que es va poder inaugurar la nova església del monestir (també reconstruït després de la guerra). En el nou temple es va col·locar un retrat de la fundadora amb una inscripció que deia: “La V. Sª Rna. Doña Teresa Gil de Vidaure, fundadora de este R.l Monasterio para señoras nobles que quisieran ser Religiosas Cisterciences, cuyo monasterio consagró á maría Sma. De Gracia, y en el que jamás quiso ser Abadesa, pero admitió gustosa el empleo de Portera”.

Tot just havien passat 50 anys, quan l’onze de maig de 1931 la sepultura de Teresa Gil es tornà a veure en perill. Després de la proclamació de la Segona República es produïren atacs contra diferents edificis religiosos, considerats símbols del poder eclesiàstic, i el monestir on reposava el cos de Teresa va ser assaltat. El cos momificat de la santa, però, no va sofrir cap dany: amb molta previsió havia estat traslladat durant la nit a una finca propera, sembla ser que de la població d’Alboraia, on possiblement també va romandre durant la Guerra Civil.

Amb l’inici del règim franquista, el cos de la beata va retornar al seu lloc privilegiat dins el monestir, tot i que notablement més deteriorat per les condicions en què havia estat ocultat. Encara es va haver de reubicar una vegada més, al 1957, quan una gran inundació provocada pel Túria va obligar a traslladar definitivament la congregació a un nou emplaçament. Actualment, les restes de la “Santa Reina” reposen al monestir de Gratia Dei de Benaguasil, on es van situar en el mur que separa l’església del claustre, darrere d’una làpida.

Helena Blanch Pérez

BIBLIOGRAFIA

Baydal, V. (2020). On es troben les restes momificades de la navarresa Teresa Gil de Vidaure, la dona “velada” de Jaume I? http://www.ventdcabylia.com/2020/04/on-es-troben-les-restes-momificades-de.html

Coderch, M. (2012). Actituds davant les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. A Dones i literatura: entre l’Edat Mitjana i el Renaixement (pp. 527-553). València: Institució Alfons el Magnànim

Fernández Valencia, A. (2010). Género e historia: una perspectiva didáctica. A Miradas multidisplinares para un mundo en igualdad: ponencias de la I Reunión Científica sobre Igualdad y Género (pp. 147-176). Universidad de La Rioja

Varela-Rodríguez, M. E. (2011). Les relacions amoroses d’Elo Álvarez, Aurembiaix d’Urgell, Blanca de Antillón, Teresa Gil de Vidaure, Berenguera Alfonso, Sibil·la de Saga… Amistançades, concubines o amants de Jaume I?. A Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I (pp. 577-598). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans

Varela-Rodríguez, M. E. (2017). Amistançades o concubines. Biblioteca Virtual de Investigación Duoda: http://www.ub.edu/duoda/bvid/text.php?doc=Duoda:text:2017.02.0026

Categories: Història

0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *